οἱ δ᾽ ἐν ταῖς πολιτικαῖς ἀρχαῖς πολλὰ πρὸς ἐπήρειαν καὶ χάριν εἰώθασι πράττειν.
En política, por el contrario, la corrupción y el favor ejercen muy poderosamente un funesto influjo.
Aristóteles, Política, libro iii, capítulo xi, § 5 (¿traducción española a partir de la francesa?).
(inspirado por el Homo bonus peritus dicendi de Jaume)
…
Si lo llegamos a decir antes:
Prenafeta fue, y supongo que sigue siendo, uno de esos patriotas del mando. Iniciaron el proceso de construcción de una nación, Cataluña, pero supieron repartir los papeles. A los fieles, los seguidores, la tropa, les correspondía el fervor y el sentimiento. Ellos, los padres fundadores, cargaron con el peso de la realidad. Ya saben, el peso de la materia: un territorio, para recalificar; un presupuesto, para repartir entre los amigos […]
no lo llegamos a decir mejor:
Fa 10 anys que el Macià Alavedra i el Lluís Prenafeta són els meus amics. Fa 10 anys que els estimo i que he après d’ells l’amor per aquest país i la lluita per defensar-lo. Eren els meus amics fa 10 anys, han estat els meus amics tot aquest temps i són els meus amics ara que els han detingut i ho seran per sempre. Em sento orgullós d’ells i m’honoro amb la seva amistat. No sé de què els acusa Grazón. […] I també sé que la pitjor gravetat de les acusacions que se’ls imputen és una anècdota al costat del gran servei que tots 2 han rendit a la nació. Lluís Prenafeta i Macià Alavedra són 2 homes generosos i d’honor, i que si han fet de més o de menys per continuar contribuint a la resistència nacional em sembla molt bé i tindran sempre el meu reconeixement, el meu agraïment i la meva amistat. Si fóssim un país normal tindríem un recurs clar per a cada necessitat. Però en un país ocupat i atracat com Catalunya els equilibris que cal fer no sempre són de bon gust, i sempre hi ha qui s’embruta les mans perquè no te les hagis d’embrutar tu. Si ara li fem el joc a Espanya i ens rendim a la seva propaganda, després no podrem reclamar un país que ja no existirà perquè rèiem i un cop més ens equivocàvem d’enemic mentre ens escarnien i ens humiliaven. […] Alavedra i Prenafeta són 2 patriotes, 2 soldats. Espanya no és ningú per venir a jutjar-nos. […] Som el que defensem i una nació mor quan ja no queda ningú per defensar-la.
Hace 10 años que Macià Alavedra y Lluís Prenafeta son amigos míos. Hace 10 años que los quiero y que he aprendido de ellos el amor por este país y la lucha por defenderlo. Eran mis amigos hace 10 años, ha sido mis amigos todo este tiempo y son mis amigos ahora que los han detenido y lo serán para siempre. Me siento orgulloso de ellos y me honro con su amistad. No sé de qué los acusa Grazón (sic) […] Y también sé que la peor gravedad de las acusaciones que se les imputan es una anécdota al lado del gran servicio que ambos han rendido a la nación. Lluís Prenafeta y Macià Alavedra son 2 hombres generosos y de honor, y que si han hecho de más o de menos para continuar contribuyendo a la resistencia nacional me parece muy bien y tendrán siempre mi reconocimiento, mi agradecimiento y mi amistad. Si fuésemos un país normal, tendríamos un recurso claro para cada necesidad. Pero en un país ocupado y atracado como Cataluña los equilibrios que hay que hacer no siempre son de buen gusto, y siempre hay quien se ensucia las manos para que no tengas que ensuciártelas tú. Si ahora le hacemos el juego a España y nos rendimos a su propaganda, luego no podremos reclamar un país que ya no existirá porque nos reíamos y una vez más nos equivocábamos de enemigo mientras nos vejaban y nos humillaban. […] Alavedra y Prenafeta son 2 patriotas, 2 soldados. Espapña no es nadie para venir a juzgarnos. […] Somos lo que defendemos y una nación muere cuando ya no queda nadie para defenderla.
Salvador Sostres, «Orgullós dels meus amics» (‘Orgulloso de mis amigos’), Avui, 28 de octubre de 2009, pág. 46 (con personalísima ortografía de los cardinales incluida).
No me miren así. Federico Jiménez Losantos y César Vidal Manzanares (por cierto, hebraísta, corto de vista y gordo, como yo: lo que demuestra que el orden de criterios altera afortunadamente el producto) tienen una secreta logia de rendidos admiradores, de Barcelona a Xàtiva, de Campos en Mallorca a la Roma de Urgell, y vuelta a empezar.
¿De Campos en Mallorca? De mi archivo personal:
A propòsit, sabeu si en els Països Catalans es fabriquen hòsties? Perquè bona seria que les haguéssim d’importar d’Espanya. Jo, cristià catòlic practicant, no podria mai combregar amb una hòstia carpetovetònica.
A propósito, ¿sabéis si en los Países Catalanes se fabrican hostias? Porque estaría bueno que las tuviésemos que importar de España. Yo, cristiano católico practicante, no podría comulgar nunca con una hostia carpetovetónica.
¿De la Roma de Urgell? Del mismo archivo chiripitifláutico:
Els madrilenys no suporten que algú els consideri ocupants i no vulgui formar part del que ells anomenen “nación española”.
Los madrileños no soportan que alguien los considere ocupantes y no quiera formar parte de lo que ellos llaman «nación española».
Debe de ser eso, sí. La natural fachenda madrileña y su excrecencia nacional española, tan difícil de entender para los naturales de ese paraíso del diálogo, el consenso y la democracia que es Cataluña, conocido en la intimidad fusteriana por «Países Catalanes» (con mayúscula):
Mentre Catalunya -que estima el diàleg i el pacte- fa de la paraula el valor més preuat de la seva identitat, Espanya exigeix sotmetiment a la seva voluntat. La naturalesa espanyola -només cal mirar-ne la història- va plena d’episodis com el del 23-F, perquè es tracta d’una naturalesa amb un enorme complex d’inferioritat que, per tal de reafirmar-se, necessita basar les relacions en paràmetres de dominador i de dominat.
Mientras Cataluña –que aprecia el diálogo y el pacto– convierte la palabra en el valor más preciado de su identidad, España exige sometimiento a su voluntad. La naturaleza española (solo hace falta mirar su historia) está llena de episodios como el 23-F, porque se trata de una naturaleza con un enorme complejo de inferioridad que, para reafirmarse, necesita basar sus relaciones en parámetros de dominador y de dominado.
El día que les dé por rematarlo saldrá sin duda un país casi tan divertido como Israel. Yo, de momento, prefiero el que ya existe e ir viendo si se puede ir mejorándolo. Pero, sobre todo, no exageremos: el énfasis nos ha perdido frecuentemente a los indígenas.
octubre 31, 2009 at 8:52 pm
I què en fem, benvolgut Jesús, del dret a la boutade? Evidentment, la boutade, si es descontextualitza -fins i tot si no és té en compte la coherència externa al text- es converteix, en el millor dels casos, en una gran rucada i pot ser-te llançada com una fona de retruc plena d’excrement.
Cal comprovar -minímament- la boutade amb la vida o les idees que mena el qui la pronuncia. Ens portaríem grans sorpreses i l’adversari polític -o l’enemic de la unitat espanyola, en aquest cas- no ha de ser, necessàriament, el dimoni encarnat.
Comparar l’humanista catòlic engagé de Campos amb el demagog ex-trotskista d’Orihuela «del Tremendal» no em sembla gens afortunat per molt que el bon arcàngel del migjorn mallorquí ens surta, de vegades, amb estirabots. Això a Campos, en diuen «trempera campanera» i se sap que forma part del paisatge.
T’assegure que el bon catòlic pren hòsties consagrades siguen aquestes oferides per mans pures o impures. Com que ho vaig ser, fa molts anys, ho sé de bona tinta. Al capdavall, em donà a combregar un capellà francès i em confirmà un bisbe irlandès i això ens passa a nosaltres per ser d’Impura Natione.
Fins i tot és possible que qui fabrique les sagrades formes en algun convent de Palència -que no València- siga alguna monja mallorquina que potser torne a parlar català en el seu darrer badall i davant del seu Déu. És sabut que es torna a la llengua de la infantesa al llit de la mort. I no et parle de cap convent de clausura ni de cap vot de silenci. Els territoris conventuals acostumen a ajustar-se sovint als territoris estatals i un acaba així com Jordi de Sant Jordi: en estrany lloc e en estranya contrada.
Amb la meva admiració pels teus escrits però sempre hi haurà aquest petit je ne sais pas quoi…
Acostume a defensar tots els meus amics per igual, pensen o no pensen com jo i sempre que crec que el que es diu és injust. Amb aquest home parle tres o quatre vegades per telèfon cada setmana des de fa uns 7 anys. És gairebé de la família. Estimar els amics és un bon antídot contra el sectarisme més excloent.
Dec ser ingenu, és clar.
octubre 31, 2009 at 11:46 pm
Joan-Carles benvolgut: No sabia que fóra un dret. Si s’exercix amb animus uexandi, hi correspon només l’única cosa que toca: desar-lo arraconat al cantó, amb orelles d’ase si s’escau. Compte, de qualsevol manera, que no em toca «comparar» les persones: compare, perquè trobe que hi ha un fil argumental comú, l’amor per l’essencialisme i el censure. Si no hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, que diuen que deia En Pla –no estic gens segur de l’atribució, per bé que siga ben possible– no és destarifat provar que alguns catalans (en el sentit fusterià) es complauen en la unitat de la nació, principalment com a forma de conjuminar els seus fantasmes més que no de conjurar-los, més que en el trellat de les seues afirmacions.
Per tal de fer desaparéixer qualsevol dubte i amb expressió de «trempera campanera» dita segons el meu català aprés com a «llengua estrangera» (o segona llengua): la unitat de la nació espanyola me la bufa. Completament. En l’argument que exposava en l’apunt, també. Que no s’hi veja clar només pot atribuir-se al talent que em falta. El que no em té ben bé igual és la manera com alguns volen argumentar la seua independència, tant com d’altres (el d’Orihuela del Tremedal o l’hebraïsta madrileny estat) volen amarrar els països del bon dia a la Nació Espanyola que, en boca dels amarradors, compartix, amb la formulació fusteriana dels Països Catalans, una mateixa ambició axiomàtica, que esvara fàcilment cap al dogma i que fa relliscar força vegades fins acabar en el desastre. Puix que pot ser inevitable que cada u parlem des de l’experiència que és la nostra, i puix que la meua referència primera i quotidiana per a moltes coses, molt més que qualsevol baralla o baralleta dels països del bon dia, és Israel, el posava com a exemple del malson que tinc d’una futura Catalunya independent, llarga o curta territorialment. Déu ens en guard… Si la fórmula d’independència és distinta, res no hi diré: supose que me’n felicitaré i tot, i miraré, si encara pare per la meua pàtria, d’administrar la càrrega demagògica que una tal indepedència podria provocar en la vida del país del qual és capital la meua ciutat nativa, amb el grau de trellat que m’atorgue Déu Nostre Sinyor. De totes maneres, duc molts anys fent de «català oficial», per Espanya o per França, així que hi estic avesat. Tant de bo tot acabara com el que hi ha entre el Regne Unit i (la República d’)Irlanda. Però en mi el pessimisme venç , en estes coses si més no, qualsevol ingenuïtat.
Per cert, i de passada: la sèrie dels Tertia comparationis naixqué a partir d’una discussió ben forta que tinguérem al blog de Vicent Baydal (primer ací i després ací), que tinc quimera que encara puga ser d’alguna forma instructiva, ni que siga per les formes que hi gastàrem. I molt segurament jo també estic d’acord que «el jutge Garzón és el Pío Moa de la magistratura espanyola» i, per tant, puga arribar a la mateixa conclusió que el Sostres: que és inacceptable bona cosa de com s’ha fet el que s’ha fet en el cas «Pretòria» fins ara. Que arribe a la mateixa conclusió no vol dir que hi estiga d’acord perquè no m’hi avinc amb l’al·lofòbia (supose que seria xenofòbia des del seu punt de vista) que gasta el ciutadà Sostres.
No dubte de les virtuts personals del nostre arcàngel de Mallorca: a mi m’ha proporcionat viatges inoblidables a la bibliòpolis sefardita de la Mediterrània o documentació ben sucosa per a arabismes «a balquena» (he, he). Però me l’estime més, no tan sols a ell, amb escreix quan parla d’apicultura que quan m’alliçona amb prejuïns.
noviembre 1, 2009 at 3:16 am
T’asssegure que he fet penitència i m’he llegit tots els enllaços. He començat a la 1.30 i falten ara 10 minuts per a les 3. És de nit. Tinc molt clar on comença i acaba Espanya. Encara recorde els mapes aquells amb una península ibèrica que acabava més o menys a Badajoz i unes illes llunyanes immenses gaire surant al bell mig d’un Estret de Gibraltar esquifit. També recorde un alt dignatari espanyol a Londres preguntant-me perquè el meu badge de fira posava «Joan-Carles» quan hauria de posar «Juan-Carlos» quan representava -modestament- un municipi espanyol al món. No el vaig entendre i no sabia avenir-me’n. Passàvem tots dos dels 40 i l’home presumia d’haver-se llicenciat en una de les universitats més antigues d’Europa i devia ser almenys director general de la seva comunitat autònoma. Hi va haver un moment deu fer gairebé una generació -no sé si dolç però sí que endolcit- en què estava convençut que això seria cosa d’una generació i que ens tornaríem tots helvètics en una definició sens dubte idealitzada. «Visto lo visto» i que la cosa afecta una massa de joves hispànics que podrien ser els meus fills ja no sé que dir-te.
Tant de bo s’haguessen acomplit els meus desigs. Al capdavall, hi ha una part de mi que se sent més a pler a Valladolid que no pas a Amsterdam, o fins i tot a Blackpool i ja sabem, tu i jo, que no és qüestió de llengua ni de trajectòria personal en el meu cas. I m’encanta Amsterdam per a una setmana i Blackpool per a un week-end.
Al capdavall, el meu avi fou company de presó de Miguel Hernàndez i li deia «el chiquillo». Forma part dels contes a vora llar que es contaven a ma casa quan era infant. I ma casa era un cau d’exilats republicans espanyols -valencians, catalans, andalusos, gallecs, asturians- bascos, murcians- els anys 60 i ja et pots imaginar que procurava estar assegut en un racó sense molestar tan sols per tenir el privilegi d’escoltar. Devis tenir 7 o 8 anys. La cosa seguí a les antípodes però, sobtadament, els invitats eren cubans, xilens o argentins. No em calia saber la llengua -de fet no l’emprava mai- però ho entenia absolutament tot. Era un castellanoparlant passiu que aquestes coses també existeixen en la sociolingüística internacional.
Compartim, doncs, pessimisme. El meu pessimisme rau en el fet que no en veig, de Perures Alfonsos, enlloc; exceptue, és clar aquest Ca l’Alfonso teu que no tan sols has obert sinó que trobe tan ben bastit. No és qüestió de saber parlar català, fins i tot es pot saber-ne i passa alguna vegada. De vegades aquest és el cavall de troia millor de tots. On touche le petit coeur des afféctés! I les meves francesades em surten així, sense pensar-ho i les hauria de traduir al català, supose.
I això que no em dedique a col·leccionar frases en fòrums aliens: amb la meva «vida vidanta» -que en diuen els occitans- gairebé duc el cabàs ple.
Espere que ens puguem conèixer algun dia.
noviembre 1, 2009 at 11:59 am
Hi ha qui ens diu, caritativament, recaptadors als filòlegs; jo tinc ben clar que com a màxim podem arribar a captaires. Això d’anar arreplegant brins per fòrums aliens és només una part de l’almoina de l’ofici. Em sap mal que hages passat hores precioses de son en quatre coses mal arreplegades. Remirant-ho de nou, potser el primer vincle a cal Vicent Baydal era sobrer, perquè no hi vaig ficar molta ullerada, però era l’origen del que comentàrem després.
Clar que existixen castellanoparlants passius: a casa hi ha una italiana passiva i un castellà (mig aragonés) hiperactiu. Ens combinem com podem.
Ens coneixerem, és clar: sense anar més lluny, jo tinc una cita amb Alfonso de Zamora a… Oriola. De moment, proposaria anar fent amb «escepticisme meliorista», que diu un altre.
Ara, això que t’encante Blackpool ni que siga per a un cap de setmana ha de ser, per força, una perversió. T’ho diu un resident estat de Mànchester.
noviembre 3, 2009 at 11:10 am
[…] («Mi lugar ideal es aquel donde más natural sea vivir como extranjero»). Dejaba también recuerdo Joan-Carles de un verso de Jordi de Sant Jordi que cantó Raimon (probablemente desafinando, como […]
abril 15, 2010 at 9:00 pm
[…] historiografía, Israel, Palestina, veracidad, verdad, verosomilitud | Leave a Comment Enric González (añádase esto y esto), ahora corresponsal de El País en Jerusalén, ha abierto blog sobre […]
julio 10, 2010 at 7:21 pm
[…] Entre paréntesis, de sobra es sabido que Bélgica es un lugar propicio al cultivo de patriotismos tipo «maletín de Prenafeta»: […]