Igual que un raig de sol que, pel cimbori,
penetra dins d’un temple, poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,
severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l’espectre del passat, el rostre del futur.
Màrius Torres
Como un rayo de sol que, por la bóveda,
se introduce en un templo, lentamente
e impávido señala con su dedo de fuego
el rostro ebúrneo de vírgenes dormidas,
severa y dulce música, recorres
por nuestras almas un oscuro pasillo,
y con tu dedo ígneo manifiestas
la visión del pasado, el rostro del futuro.
***
Directamente inspirado por este post de Marieta.
Perure Alfonso פירורי אלפונשו 
septiembre 18, 2010 at 7:54 am
La musique souvent me prend comme une mer!
Vers ma pâle étoile,
Sous un plafond de brume ou dans un vaste éther,
Je mets à la voile;
… (Baudelaire)
Gràcies mestre, de bon de matí, me’n vaig no ja a cantar-li sinó a fer que uns altres canten a l’amic mort que hem de soterrar. M’han elegit mestre de cerimònies o capellà cívic d’una església sense ornaments però m’agradaria, ara mateix, desaparèixer: «endrece la vela»… Ai Màrius per què per què m fas això? «l’espectre del passat/ el rostre del futur.» Tot rostre del futur esdevindrà un espectre del passat?
septiembre 19, 2010 at 1:15 pm
No ho sé pas, Joan-Carles. Hui, per la banda de l’Ebre, també ens hem posat de dol estricte i se’ns engiponen els pensaments.
septiembre 20, 2010 at 8:45 am
A mi el Sr.Labordeta em mereix tots els respectes. Sóc fill del meu segle i de la terra heretada. I el seu Labordeta forma part de molts dels meus somnis. Esperem que tota Espanya plorarà Raimon -el dia que calgui- com ha plorat Labordeta. A ell li agradaria.
septiembre 20, 2010 at 2:22 pm
No ho crec però supose que depén de quina part del públic predomine: si la de «Raphael, Los del Río, José Luis Perales y Los Centellas» o l’altra. A mi també m’agradaria, però. De qualsevol manera, Raimon no ha sigut el diputat que va enviar a fer la mà a tota la bancada del PP al Congrés ni el creador d’Un país en la mochila. Esperarem i creurem.