… Oh, nada en particular. El mal du pays, natal o elegido por libre voluntad (aunque ambos puedan ser la misma cosa), que parece extenderse últimamente a orillas del Tíber…
El barquito de vapor
está hecho con la idea
que en echándole carbón
navegue contra la marea.
Bajo Guía Salmedina,
espejo de los Esteros,
bandejas de agua salá,
donde están los salineros.
¿Que se me importará a mí
que se sequen las salinas
mientras yo te tenga a ti?
Esteros de Sancti-Petri.
Salinas de San Fernando,
espejos de sol y sal
donde se duermen los barcos.
Isla de Guadalquivir,
donde se fueron los moros
que no se quisieron ir.
Perure Alfonso פירורי אלפונשו 
septiembre 18, 2008 at 9:10 pm
Homesick…
Sí, jo aquest mal du pays me’l cultive i me’l cuide. De totes maneres cada volta estic més convençuda que les pàtries enyorades són sempre imaginades, (re)creades pel enyor mateix.
La que jo enyore (dolçament) no només no existeix, no estic segura que haja existit mai.
septiembre 19, 2008 at 12:09 pm
Hosti, no es poseu així de melangiosos, que ens tirarem tots a plorar com a ma(g)dalene(re)s (o valencianes)…
septiembre 19, 2008 at 12:28 pm
La platja de Bolonia (l’antiga Baelo Claudia, que és allò que hi ha en la foto) existia per a mi abans d’est estiu només pels relats d’una amiga que m’ha donat el regal més bonic que hom pot imaginar: una nebodeta graciosa, bonica i salada. I un altre (o una altra) que ve de camí.
La pàtria, qualsevol pàtria, no existeix: la pàtria és segurament allà on estem bé, i per això no cal que haja existit mai, la pàtria, fora de dins d’alguna província de la República de les Meravelles.
En el meu cas, la pàtria volguda es conjuga amb la província dels amics i està vestida de colors, sabors i olors que em parlen de ben prop: la mar freda de l’Atlàntic, el peix de l’Estret, l’olor de l’estiu. Això no vol dir que no siga una «comunitat imaginada», és clar.
Ara callaré, que comence a semblar-me al Manuel Vicent en la seua única columna de diumenge a El País, la mateixa que escriu des de fa trenta anys…
septiembre 10, 2009 at 3:17 pm
[…] dos ocasiones este pájaro, una vez de cerca en una plaza pública de Bolonia [JdPP: de Italia, no la deliciosa de Tarifa], donde se le exhibía como curiosidad, y otra, de lejos, en su Andalucía natal, a orillas del […]
febrero 17, 2011 at 11:25 am
[…] uno tendrá sus razones. Yo tengo dos. Una, la enorme patera varada en la playa de Bolonia, frente a las luces de Tánger. La otra, habla en el video del minuto 1.20 al 1.54. Razones no […]
febrero 18, 2011 at 10:23 am
O sia, que la pàtria és l’amistat més o menys territorialitzada.
May 3, 2011 at 11:50 pm
Jo n’estic bastant convençut, més per la força dels paisans que del paisatge, Àngel.