(En capítulos anteriores…)

19 de juny. — L’obsessió de la Universitat, encara que més
intermitent, persisteix. De vegades, somnio l’establiment: em desperto
de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar en una
classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se
m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal
d’exàmens, darrera d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns
senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles,
tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les
finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els
professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules,
els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els
condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda,
de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès.
En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a
crear-me una curiositat –ni de la part dels qui notòriament haurien
pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la
porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res
a fer.
De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els
industrials, els pagesos, els banquers, fossin en el treball, en la
indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la
Universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.
Somniar la Universitat…! És absolutament grotesc! Aquest món
que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en
uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una
tarima…

Hasta aquí, de la Universidad. Pero oigan, no se corten y sigan leyendo al michelangelo, al leonardo literario de Palafrugell, que no es lo mismo que Florencia, claro, pero villa a la que nadie puede negar una vocación artística en la confección de plats de taper.

El quadern gris está traído a la red y blogueado gracias a una felicísima iniciativa (y a un esfuerzo considerable) de la Xarxa de mots, beneméritos autores también de RodaMots («Dins un mot, quanta gent que hi viu!»).

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Víctor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrera les hagués escrites l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable –almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

A Catalunya, la cordialitat dura –màxim– dos o tres dies –àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Campmany, s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
aubergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em dóna una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

Allá por entrado julio, cuando tenga tiempo, me pondré a hacer una traducción del fragmento -delicioso-, aunque solo sea por faire chier l’Académie française (y con el enlace se demuestra que monsieur Pierre Assouline, de suyo hombre discreto y prudente, puede también, si quiere o si el jacobinismo guillotinesco le ciega, faire une belle figure de (gros) con).