Es falso. No hay victimismo en reconocer quién es el depredador y quién el depredado. Galeano tampoco ha pretendido nunca convertir a los depredados en héroes.
Javier Ortiz, «La vena inspirada de Galeano», Público, 23 de abril de 2009.
…
…
Quizá la cosa vaya por ahí. O, al menos, tenga que empezar por ahí…
…
«Segnaletica», foto de Scropy, 24 de noviembre de 2006.
Advertisement
abril 25, 2009 at 6:38 pm
Et sona Alexandre Navarro, de Nàquera. Hui he dinat amb ell i m’ha contat la història dels misteriosos Plumed arribats d’Aragó (això de “misteriosos” és de conya!)
abril 25, 2009 at 8:00 pm
Doncs no, t’ho he de confessar. A Nàquera he anat poc, pràcticament res. Més a Bétera i sobretot a Serra, on es gastaven unes maneres delicades que més valia que aprengueres valencià per a no eixir a bufetades… Però els Plumed són els mateixos i vénen tots del mateix poble de Terol. A Nàquera, això sí, n’hi hagué una regidora Plumed (Plumed Plumed de cognom, a més, si no m’enganye, com la resta de les seues germanes que són les meues… cosines germanes).
abril 25, 2009 at 8:27 pm
Per a la xicoteta història sociolingüística del País Valencià, dit siga de passada, la Plumed de Nàquera és la que ha canviat més decisivament de llengua, fins a fer del valencià la seua llengua primera de comunicació (i cultura, que té el Larousse català al saló). Sempre he pensat que els Plumed del Camp del Túria farien una magnífica tesi de sociolingüística valenciana i, de passada, servirien per a esmicolar carregada i mitja de mites i estereotips si acceptem que la regla és l’excepció més que no al contrari…
I, és clar, tinc família que són Navarro de cognom a Bétera i a Serra, tot i que dir-se a Navarro, a València, siga una cosa quasi tan banal…
abril 26, 2009 at 10:53 am
Aaaaah! Jo li vaig preguntar primer per els de Bètera, però ell, com és de Nàquera, em va dir que d’allà no en coneixia però del seu poble sí, precisant-me i tot que seria cosina germana d’eixe que sap tantes llengües (tu). D’alta banda, contant-me l’arribada dels primer Plumed aragonesos em va descobrir una paraula preciosa: van arribar a fer d’estatgers d’una caseta, segons el DCVB el qui s’encarrega del conreu d’una finca rústica i de tenir esment a les coses que hi pertanyen.
abril 26, 2009 at 11:19 am
Segur que eixos Navarro són descendents de l’Encobert, que reuneix en un judaïsme, conversió i apocalíptica…
abril 26, 2009 at 12:16 pm
«Caseta» en el sentit tan lax que feu servir a València, igual que en el cas del mot «castellà». La caseta en qüestió era la de Doña Antonia, que tenia unes altres casetetes a Bétera (xè, Vicent, «Bétera» i no «Bètera»»!), a la ciutat de València i a la Malvarrosa. La caseteta tenia capella privada, dos (o tres?) plantes, llimeres i tarongers a forfollons i una pista molt i molt llarga que arribava al poble i que, no sé ben bé perquè, és una de les imatges ben gràfiques que he alçat de la meua infantesa. Ma mare diu que encara devem tindre fotos meus tirades a eixa «caseta», a la senzilla capelleta, per cert.
Estatger, sí senyor. Allò que en el castellà nostre anomenem «guardés».
Quant a la natura agermanada dels Navarro de Serra, les cròniques no en diuen res, però bé, segurament els testimonis seran colpidors perquè seran també absolutament falsos.
abril 26, 2009 at 1:09 pm
Bétera!
I això: una caseta!! (però gens falsa)
abril 27, 2009 at 4:45 pm
Alguns dels mites i estereotips que enfonsaria la tesi sociolingüística de la Plumed de Nàquera, imagine, són els que per exemple trobes en certa obra molt famosa d’un autor de Sueca que ja hem anat comprovant no es pas dels qui més han fixat el teu provat amor a les lletres catalanes, oi?
L’estatger seria doncs el mateix que un masover o hi ha diferències jurídiques entre ambdues figures?